miércoles, 8 de agosto de 2012

Anàlisi comparativa entre el Capítol XX dels "Assaigs" de Montaigne i el monòleg de "Hamlet" (III.i) de Shakespeare

michel de montaigne
Ens trobem davant dos textos que tracten un mateix tema, la mort, d’un mode similar però alhora diferent. Tant Montaigne com Shakespear parlen de la insensatesa que representa témer la mort. El capítol XX dels Assaigs de Michel de Montaigne és tot un conjunt d’argumentacions que no deixen opció, quasi bé, a qualsevol rebatiment. Ens trobem amb dos autors renaixentistes que es fan ressò de les característiques literàries del segle XVI. L’autor francès reforça constantment les seves argumentacions amb cites dels grans autors llatins. El Renaixement intenta recrear tota la glòria passada de la cultura greco-llatina i Montaigne ho exemplifica clarament. William Shakespeare ens apropa brillantment una història popular transformant-la en una autèntica tragèdia que ben bé podria situar-se a la Grècia clàssica si no fos pels personatges i els països referits.


william shakespeare
La mort. Paraula que tota persona desitja amagar, camuflar, no pronunciar... Montaigne coincideix amb el personatge de Hamlet en que la mort no és sinó quelcom inevitable que s’ha d’afrontar amb valentia (si és que cal enfrontar-s’hi). La mort es, en definitiva, una cosa natural i inherent a l’home i a la natura; el problema existiria si no tinguésim la mort, llavors caldria crear-la. Tant per a en Montaigne com per a en Shakespeare, aquest últim en boca del seu Hamlet, deixar d’existir és en realitat un pas vers un altre tipus d’existència (en cas que n’hi hagi) o bé un descans de la pròpia existència (en cas que no n’hi hagi). “De com el filosofar és aprendre a morir” ens diu, en definitiva, que quan ens arribi la nostra hora cal estar preparats. És bo naturalitzar tot el que envolta la desaparició física d’aquest món; és bo pensar-hi i prendre consciència que algun dia arribarà el nostre moment; tothom té una hora, i ningú és massa jove o massa vell per morir, és quelcom que no escollim majoritàriament. Si un mor jove ha viscut tot el que li calia viure, exactament com si un és molt gran quan deixa d’existir. El que és important és aprofitar, gaudir i realitzar-se en el temps que existim. Si un aprofita la vida, li duri el que li duri, ha d’acceptar la mort com un canvi natural sense apenar-se del que deixa enrere. Són aquells qui no han estat atents a la vida els que s’amargaran quan vingui la mort i vegin que no han fet tot allò que podien haver fet. Per què tothom li tem, doncs? Fins i tot la mateixa paraula “mort” provoca pavor i malestar entre els homes. L’assagista francès argumenta que el problema resideix en tot allò en que els propis homes hem envoltat la pròpia mort (rituals, foscor, negritud...). L’exemple més clar és quan cita Sòcrates, condemnat i executat pels 30 tirans. Sòcrates fou condemnat a mort injustament. L’execució era mitjançant la cicuta. Tot i que els deixebles de Sòcrates li van preparar la seva escapada el filòsof la va refusar. No tan sols va acceptar morir per la seva obediència total a les lleis sinó per ser coherent amb la seva doctrina i que aquesta restés immortal (tal com ha succeït). Sòcrates va enfrontar-se a la mort i, fins i tot, podem dir que la va vèncer en el seu desig que el seu pensament romangués a la vida terrenal després de la seva absència.

Héctor Castro Ariño: "Tant per a en Montaigne com per a en Shakespeare, aquest últim en boca del seu Hamlet, deixar d’existir és en realitat un pas vers un altre tipus d’existència (en cas que n’hi hagi) o bé un descans de la pròpia existència (en cas que no n’hi hagi)."

Si algú pateix constantment en vida, per què no alegrar-se quan li arrivi l’hora de marxar, de descansar? El més lògic seria pensar que la mort és un estat de repòs. Però l’home té por a tot allò que és desconegut. És el propi Hamlet el que raona en torn aquesta qüestió. L’home, per naturalesa, tem allò que no coneix, allò que no controla, allò que pot ser i pot no ser. En paraules del propi príncep no hi ha cap viatger que hagi anat i tornat en el camí misteriós del més enllà; com saber llavors què ens depararà? “Ser o no ser!” Hamlet atribueix covardia a l’esperit dels homes; el mateix fa Montaigne al reiterar la por que l’home té a deixar de ser. “Morir, dormir, dormir, morir.” L’escriptor britànic empra paralel·lament aquestes paraules en el to dubtós del seu jove príncep. Més seré es mostra el noble francès a l’afirmar que si un es consciencïa de les pròpies limitacions naturals relitzarà el canvi d’estat d’un mode relaxat i coherent amb la pròpia existència humana.

Ambdós textos ens obliguen a reflexionar, ni que sigui només en el moment de les seves lectures, en la pròpia mort i la seva naturalesa. En el Hamlet shakesperià això es condensa en un breu, però intens, monòleg del protagonista. En l’obra de Michel Montaigne es detalla molt més tota la temàtica funesta i facilita captar la idea de l’autor. L’assagista francès aconsegueix arribar al fons de la qüestió mitjançant un escrit coherent i a l’abast del lector. Tots dos literats li atribueixen un paper important a aquesta temàtica en les seves obres i la fan arribar amb igual vitalitat i interès, pel seus raonaments i estils literaris, més de quatre-cents anys després d’escriure els seus llegats.



Héctor Castro Ariño+




Autor: Héctor Castro Ariño

No hay comentarios:

Publicar un comentario